L’alegria que passa és una obra de Santiago Rusiñol. Es tracta d’una obra de gènere teatral representada actualment per la companyia Dagoll Dagom, la qual porta ja 50 anys donant espectacles al públic. L’alegria que passa va ser representada per primer cop al teatre Romea, però avui en dia es pot veure al teatre Poliograma de Barcelona. El passat 17 de gener de 2024 el meu institut,
l’INS Ronda, vam anar a aquest teatre a veure l’obra.
L’alegria que passa, l’obra original, tracta d’un poble on cada dia és el mateix que l’altre; a l’obra de Dagoll Dagom, això encara es remarca més fent que tots treballin en una fàbrica, de la qual l’Alcalde n’és el propietari. L’Alcalde és un personatge que mira únicament pels diners. Un d’aquests dies repetitius arriba al poble una companyia d’espectacles que va de lloc en lloc. En Joanet és un jove promès amb l’Agneta (que es diu Lina a la representació de Dagoll Dagom), una noia educada per ser esposa i mare. En Joanet és fill de l’Alcalde i, a diferència d’ell, aspira a una vida de viatges. No tant com la Zaira, l’estrella de la companyia d’espectacles, qui aspira a una vida tranquil·la. Ella va ser acollida per en Cop de Puny, un tipus de pare per a ella (a l’obra de Dagoll Dagom és la parella de la Zaira i es diu Puck), però en Cop de Puny/Puck és molt possessiu sobre ella. Tot i així, això no impedeix que la Zaira i en Joanet s’enamorin. A l’obra de Dagoll Dagom arriben a planejar fugir junts, però no acaben executant-ho. Tant a l’obra original com a l’obra de Dagoll Dagom, finalment el seu amor mor quan la carrossa d’espectacles se’n va al següent poble, tot i que que a l’obra de Dagoll Dagom, també mor perquè en Joanet s’acovardeix per fugir amb la Zaira. L’obra original acaba igual que com comença, però a l’obra de Dagoll Dagom s’aconsegueix que la Zaira vagi pel seu compte i que la Lina (Agneta) desperti i s’alliberi. Això també és gràcies a un personatge incorporat per Dagoll Dagom, es tracta d’en Nil, qui igual que el seu pare mort és despert des de fa temps i intenta despertar els altres.
Dagoll Dagom ha representat l’obra amb una escenografia de fora d’una fàbrica: amb una reixa i un espai brut, dos pisos i al costat dret un mig edifici. Estava molt ben feta perquè concordava amb la seva alternació (el poble treballava a la fàbrica de l’Alcalde). La il·luminació era molt bona, ja que guiava al públic la mirada per l’espai. El vestuari era adequat per cada escena: era brut i deixat al representar treballadors i de colors quan representava la companyia d’espectacles. D’aquesta forma també podíem distingir l’Alcalde del Clown, els dos personatges representats per la mateixa actriu, així com tots els personatges de la companyia ambulant dels treballadors de la fàbrica.
El que més em va impressionar van ser els diferents vestits de la Zaira, adients per la seva personalitat i estat en cada escena. El maquillatge no em va agradar gaire, especialment el d’un dels personatges: en Nil, ja que no em concordava amb el personatge.
En conclusió, l’obra representada per Dagoll Dagom m’ha encantat i crec que els canvis que li han fet a l’obra original li donaven un nou punt de vista: l’esperança per despertar, cosa que jo he trobat fantàstica.