L’alegria que passa

Autoria: Leire Velázquez

L’11 de gener vam anar al Teatre Poliorama a veure per segona vegada l’últim musical per part de la companyia Dagoll Dagom: L’alegria que passa.

L’alegria que passa és l’obra original de Santiago Rusiñol escrita en el 1897. La trama de l’obra de Rusiñol succeeix en un poble rural on no passa mai res, fins que un carro bohemi d’artistes s’atura en la petita aldea. Tot plegat és un símbol de la prosa i l’immobilisme, de la poesia i la llibertat, i com que la societat d’aquest poble no serà capaç d’entendre el valor de la poesia i la
deixarà marxar, es quedarà només amb l’eixutor de la prosa. D’això parla l’obra original, signada per Rusiñol. També està simbolitzat el fet de voler el que no tens i del fet que algú altre vulgui el que tu tens, representat amb els dos personatges enamorats Zaira i Joan.

En l’adaptació de Dagoll Dagom no només es queden amb aquesta idea, sinó que li treuen tot el potencial ajudant-se de cançons amb molt de ritme i plenes de missatges. Aquest cop un poble industrial controlat per l’Alcalde i director de la fàbrica i l’Arca del Talent, una companyia d’artistes contractada per animar al poble només per un dia. Afegint personatges que suposen un abans i un després en la idea inicial d’aquesta obra de teatre d’un únic acte. Tota l’acció succeeix al mateix lloc, el Palau d’Esports Municipal, i tot passa seguit, al mateix dia, creant així una història perfectament tancada, però a la vegada amb un final obert. Dagoll Dagom barreja drama romàntic amb petites escenes còmiques i d’altres emotives, amb diferents conflictes dins d’un comú.

Aquesta obra compta amb deu personatges, però només amb nou actors i actrius. Això és a causa del fet que els personatges de l’Alcalde i del Gran Clown estan interpretats per la mateixa actriu, l’Àngels Gonyalons. La idea de representar als dos respectius líders de cadascun dels bàndols, prosa i poesia, per la mateixa actriu és una síntesi perfecta i que deixa veure el talent de l’Àngels en el monòleg en el qual els dos personatges es troben, com simplement amb un canvi de to i de gestualitat corporal, pot mostrar-nos dues persones totalment oposades. L’Alcalde és una persona obscura amb una seguretat en el seu poder sobre el poble molt gran que no dubta a mostrar, el Clown, en canvi, és un líder alegre i brillant, busca la comoditat i llibertat de la seva companyia i té sempre un to irònic i gran sentit de l’humor.

El personatge de la Zaira, interpretat per la Mariona Castillo, és una dona amb una veu prodigiosa, amb un passat misteriós que ningú coneix i que està condemnada a viure volant sense poder aterrar, sent aquest el seu major somni. La Mariona sap captar l’essència de la Zaira a l’hora de mostrar-nos totes les seves facetes, sent un ésser turmentat, obligada a ser alegre i seductora tota l’estona.

El Joan, interpretat pel Pau Oliver, és el fill de l’Alcalde i la seva característica més destacada i confirmada al llarg de l’obra és la de ser un covard. Un noi que vol sortir volant del poble per perseguir somnis de poeta, però que per por, per covardia, sempre torna al lloc on la incertesa no el persegueix.

La Lina és un dels personatges amb l’evolució més clara, interpretada per l’actriu Júlia Genís que ens transmet la tendresa i innocència de la Lina. És la promesa del Joan i, per tant, la protegida de l’Alcalde, una noia que sempre ha tingut les coses clares, o això és el que es pensava, però que amb el pas de l’Arca del Talent descobreix una part d’ella que ha mantingut adormida i es
cansa de ser considerada la nena bona i correcta.

El Nil és un personatge afegit que ens porta un missatge clar i important, el de la revolució. Interpretat per l’Eloi Gómez, que dona vida a un personatge molt viu, amb ganes de despertar al seu poble i d’alliberar-lo de les urpes de l’Alcalde, seguint l’exemple del seu pare. Durant tota l’obra s’aprecia que amb els diàlegs i les coreografies ens representen aquesta diferència d’estar adormit i voler constantment despertar i despertar als altres, i de simplement seguir la roda com ho fa la resta del poble.

I com a part de la companyia trobem el Puck (Jordi Coll – Guillem Ripoll), el compositor i guitarrista que tracta a la Zaira com si fos de la seva propietat, com si li degués la vida. També hi participa l’Anton (David Pérez-Bayona – Cisco Cruz), un altre dels músics que formen l’Arca del Talent que només vol alegrar a la gent amb les seves cançons. Finalment, dos ballarins que donen un moviment brillant a les escenes coreogràfiques, interpretats pel Pol Guimerà i anteriorment el Basem Nahnouh, actualment pel Guillem Fole.

Parlem, doncs, d’un dels protagonistes més importants i que menys ens fixem, em refereixo a l’escenografia, que inclou la decoració, el vestuari, la il·luminació, la música i el so. La decoració d’escena no varia en cap moment, només ens mostra una part del poble gris que és el Palau d’Esports, al qual s’afegeix l’atrezzo que porta la Companyia. La màgia sorgeix amb la il·luminació, el joc que fan amb el significat de les llums i els colors creen en cada moment una sensació i una situació diferent.

El vestuari és també important pel fet que només amb un canvi de roba grisa i acolorida, els mateixos actors donen vida al poble gris i a l’Arca del Talent, segons el que convingui.  Per acabar, el so i la música es podria dir que fan que tot plegat cobreixi un sentit extra i excepcional, en ser un musical era evident que les cançons serien importants, però el que fan les cançons de L’alegria que passa és crear tot un univers en el qual tot queda relacionat i amb missatges de tota mena i gràcies als diàlegs i les cançons acabes entenent tota la història i tot el que volen representar o insinuar.

Per acabar no podem deixar de banda totes aquelles persones darrere d’aquesta obra mestra, que amb la seva combinació han fet possible un espectacle com aquest i com cap altre. Trobem al Marc Rosich dirigint escena junt amb l’Andreu Gallén que va ser l’encarregat de la música i les cançons. L’Ariadna va ser la coreògrafa i l’Anna Rosa Cisquella la productora artística. Tots ells, juntament amb els intèrprets, ens regalen una obra senzillament perfecta.