Dagoll Dagom és una companyia de teatre que va ser fundada el 1974 pel director i poeta Joan Ollé. La companyia està especialitzada en el gènere de comèdia musical i ha presentat grans obres. El 30 d’abril de 1974 van estrenar el seu primer treball però el llançament de la companyia al gran públic i definitiu es va produir el 1978 amb “Antaviana”. Va ser quan Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel van entrar a la direcció. “L’alegria que passa” és una obra teatral i el seu autor és Santiago Rusiñol. Aquesta va ser publicada el 1898 per l’editorial Avenç i és de caràcter simbolista. L’obra té arrels clàssiques, però alhora és modernista perquè mostra el conflicte entre la poesia (ciutat) i la prosa (poble gris). L’obra fou estrenada al Teatre Romea el 1898, on es va convertir en un espectacle amb molt èxit, però, es va deixar de representar. Aquest motiu va impulsar a la companyia per crear un musical sobre aquesta. La iniciativa va rebre l’ajuda del teatre Poliorama, l’antic cinema situat en la planta baixa de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona inaugurat el 1899 però el 1982 com a teatre.
Durant la representació de l’obra, les escenes segueixen el fil de la història i, encara que hagin afegit alguna variació, no es produeix cap trencament en la trama. Com bé succeeix a la novel·la, s’inicia amb la contextualització del poble gris amb els treballadors de la fàbrica, i es mostra aquest sentiment monòton (menys en el Nil). Més tard arriba la companyia amb aquesta alegria que desperta a en Joan gràcies a la Zaira i l’amor que sorgeix entre ells i desperta a la Lina, un nou personatge, que té un gran potencial en la veu. En Puck intenta retenir-la sense èxit i remarca que la Zaira és de la seva propietat.
Es reconeix el conflicte entre artista-societat i poesia-prosa. El poble està condemnat a la prosa i està buit d’artistes perquè l’alcalde (burgesia) considera que aquests reivindiquen idees de llibertat i un nou pensament que aquest no tolera. La poesia (circ) arriba al poble com una llum i l’alcalde accepta que facin espectacles per així guanyar les eleccions (manipulació). Els artistes pretenen esplaiar la gent del poble amb noves idees, però com són una societat prosaica, els rebutgen. Així i tot, hi ha un personatge pont que és en Joan que ha pogut visitar la ciutat i somia amb aquesta vida, però el seu pare li prohibeix marxar. Al llarg de la història es pot identificar la defensa de l’art per l’art i es reivindica com la societat no és capaç de comprendre l’art ni valorar el sacrifici que fan els artistes per treure als treballadors de la realitat falsa on viuen i d’aquest ensopiment.
Un punt a destacar és el personatge de Clown i l’alcalde, que són contraris en la història, i estan representats per una mateixa actriu. Durant la representació, no acostumen a aparèixer en la mateixa escena així que amb el simple canvi de jaqueta és fàcil de reconèixer quin dels dos papers s’interpreta. Però hi ha un moment en què parlen tots dos sols i la interpretació, el diàleg, l’entonació, els gestos i el canvi de postura en funció de qui parla fan sentir a l’espectador que hi ha dues persones, encara que només és producte de la nostra imaginació.
La Lina és un nou personatge que apareix en l’adaptació. Utilitzen aquest personatge per reivindicar el feminisme i la voluntat de la dona per trencar amb els estàndard i lluitar per la seva llibertat. La Lina s’havia de casar amb en Joan i, encara que tenia un do per cantar, estava condemnada a callar.
D’altra banda, cal parlar del dinamisme escènic. Cal destacar que l’escenari és un i simplement amb el canvi de roba, l’escala, l’aparició i desaparició de les caixes de la companyia, i el canvi de llums, es creen molts escenaris diferents.
La música i el ball són elements claus, donen molt dinamisme, ritme i més expressivitat, mantenen l’atenció del públic es desperta amb els seus moviments i també amb les cançons que s’han afegit. La lletra de les cançons reivindica el missatge a transmetre i fan l’obra molt més entretinguda. Les llums també són molt importants perquè donen èmfasi a zones concretes o a personatges concrets i, en certs moments, sembla que l’espai es redueix per només centrar-se en un personatge o al revés.
L’escala és l’element més important de l’escenografia. Aquesta, aparentment, és una eina per pujar al pis superior, però, anant més enllà, simbolitza l’ascensió emocional i espiritual dels personatges. En l’obra s’utilitza com una metàfora que reflecteix la cerca de l’alegria i el canvi personal dels personatges on es desperten i arriben a la felicitat. Els personatges pugen o es col·loquen més amunt o més avall en funció de la seva ascensió, majoritàriament, els treballadors de la fàbrica sempre estan avall, el clown o l’alcalde sempre és a dalt com la Zaira i en Nil, la Lina i en Joan varien la seva posició durant l’obra.
En conclusió, aquesta és una gran adaptació del clàssic. En un escenari de la vida i de la nostra realitat el teatre mostra l’etern conflicte entre artista i societat i, ens recorda, que només quan es desafien les normes, existeix la possibilitat de despertar i canviar. L’art és un ressò etern en la història, per això, en l’efímer moment en què les llums s’apaguen, la màgia del teatre encara existeix i amb cada aplaudiment es deixa constància de les emocions eternes que desperten.