El passat mes de gener vam anar tot 4t d’ESO al teatre Poliorama de Barcelona a veure i poder comentar l’adaptació de Dagoll Dagom dirigida per Marc Rosich d’aquesta obra teatral escrita per Santiago Rusiñol i anomenada L’alegria que passa.
La veritat… Molta alegria no em va fer passar. Qui sap, potser anar amb massa expectatives va perjudicar la meva reacció i el meu punt de vista sobre l’obra. Si hagués de destacar moments concrets, destacaria totes les parts on afegeixen escenes de ball, dona un punt important d’atenció per als espectadors que crea més atracció per la història. A més, en aquests moments es pot apreciar la coordinació, dedicació i treball dels artistes.
Què es la felicitat per a tu? Què es important per a cadascú de nosaltres? De veritat ets feliç així? Perquè mai no has pensat en fer-te
aquestes preguntes?
En aquest poble, el poble gris, ens fan dubtar del que pot significar la felicitat. Aprovació social? Amor correspost? Qui sap el que significa per a cadascú, la felicitat potser és només una paraula, un sentiment, però qui sap si realment aquesta referència és només producte de la nostra imaginació…
La història s’amaga en una foscor i tristesa constant, gairebé permanent… Dona a entendre la crítica social i moral per part d’aquest poble i de la majoria dels habitants. Es pot veure com poc a poc els habitants del poble gris volen fugir d’aquesta vida sense motiu d’alegria ni futur… Fins i tot, arribaria a representar aquest lloc com a un forat fosc, profund i sense sortida…
No és gens fàcil sortir d’un forat com aquest, per això mateix ens fa reflexionar sobre la importància de la lluita per les coses que de veritat volem en les nostres vides.
Comparant l’obra amb l’original de Santiago Rusiñol, crec que està molt ben representada, com he dit abans les parts on hi afegeixen dansa i música crea molta més atracció per la història ( ja que el públic jove actual acostuma a avorrir-se amb un diàleg pla sense cap tipus d’acció), per això mateix aquest detall fa que mantingui un nivell modern actual molt més acceptable.
El masclisme de l’obra original queda superat en l’adaptació. Antigament, normalitzaven la violència a les dones, en canvi en l’obra de teatre ens fan veure la importància del respecte, on queda clar que aquest comportament no és l’adequat en la nostra generació.
Potser no va ser la millor obra que he vist, però l’emoció del públic va fer que el moment final fos més bonic i emocionant, fent veure que havia sigut un èxit encara que per a mi i per a més gent del meu voltant es va fer una mica llarga.
Al final no va ser tan bona com esperava però hi trec molt aspectes positius. Per exemple, la manera en que ens fa reflexionar i raonar sobre les nostres lluites personals va fer que empatitzés més amb els personatges i en certs moments destacables de l’obra. Les llums, les expressions dels artistes, el mateix escenari que ens feia veure el teatre des de diferents perspectives, va fer-la una mica més interessant i entretinguda.
Potser hi van haver escenes que em van poder arribar a sobrar, però en cap moment vaig deixar de reflexionar i intentar buscar una resposta per a aquesta pregunta que em va desconcertar tant. Què és la felicitat?