“L’alegria que passa” és una obra representada per la companyia Dagoll Dagom i dirigida per Marc Rosich. Aquesta obra de teatre és una adaptació de la novel·la modernista homònima de Santiago Rusiñol que va més enllà dels missatges i barreres que presentava la novel·la.
La història original se situa en un poble sec i rutinari on se’ns presenta a alguns dels personatges principals, com el Joanet. Un dia, arriba un circ compost pel Cop-de-puny, la Zaira i el Clown, però l’emoció i diversió que porten xoca amb el poble, sobretot quan els membres del circ mostren la seva indiferència sobre els diners, el que fa que els facin fora del poble. També cal remarcar l’amor espontani i frustrat que va sorgir entre el Joanet i la Zaira, en el qual s’aprofundeix molt més en l’obra de teatre.
Per començar, vull parlar de les principals diferències entre la novel·la i l’adaptació teatral. El que més crida l’atenció des d’un primer moment és com se’ns mostra que els habitants del poble són submisos als desitjos i les ordres de l’Alcalde. Això era molt més implícit en l’obra original, però en aquesta adaptació s’ha fet molt més visible al llarg de tota l’obra. També hi ha hagut alteracions en alguns personatges, com l’Agneta que, en l’obra original, era un personatge força irrellevant. En canvi, en l’adaptació, se li ha donat molta més importància i un gran desenvolupament de personatge. Personalment, m’atreviria a dir que l’han convertit en una de les protagonistes de l’obra.
Un altre personatge que ha tingut un canvi dràstic és el Tòfol, que en la novel·la de Rusiñol era un panxacontent i un mandrós. L’adaptació teatral l’ha convertit en el Nil, l’únic habitant del poble que és conscient de la submissió de l’Alcalde i que vol trencar aquesta rutina interminable.
L’últim canvi respecte als personatges són l’Alcalde i el Clown, que són representats per la mateixa persona, amb l’implícit objectiu de reflectir les diferències que hi ha entre el circ i el poble, ja que tant l’Alcalde com el Clown són les persones principals del poble i el circ respectivament.
A nivell general, aquesta adaptació ha mantingut bastant bé el sentit original de l’obra de Rusiñol, tot i que ha tingut molts canvis. El masclisme evident de la novel·la s’ha eliminat gairebé per complet, tot i que hi ha moments on el Puck, que és el personatge adaptat del Cop-de-puny, mostra el masclisme que presentava l’obra original. L’enfrontament entre la societat i els artistes, un punt clau del modernisme català, és encara més visible en l’adaptació teatral, i altres aspectes importants del modernisme, com el regeneracionisme, també es veuen reflectits en personatges com el Nil.
Personalment, l’adaptació que ha fet el grup Dagoll Dagom m’ha agradat molt, tot i que penso que hi havia escenes que, tenint en compte el públic al que es dirigien i la seva manera de pensar, pot ser era millor evitar-les. Igualment, és una obra que he gaudit molt i que feia al·lusions constants a molts dels diàlegs originals de la novel·la de Rusiñol, cosa que, almenys a mi, feia que volgués continuant veient l’obra. També m’han agradat molt els canvis que s’han fet als personatges que he mencionat anteriorment, i penso que enriqueixen molt més la història original. Crec que és una obra que val molt la pena veure-la, i encara més si has llegit l’obra original de Santiago Rusiñol.