El 6 de març, la companyia Dagoll Dagom va estrenar al Teatre Poliorama una adaptació de L’alegria que passa, de Santiago Rusiñol. M’hauria agradat poder anar a l’estrena, però les entrades ja s’havien exhaurit quan les vaig intentar comprar, cosa que em va fer pensar que deuria valdre la pena de veritat. O que la gent hi anava per la bona reputació de la companyia i perquè serà la seva última representació.
Finalment, hi vaig anar el 29 de març i, tot i tractar-se d’una sessió escolar vaig gaudir l’obra d’una manera impressionant. Els guionistes prenen com a base l’obra de Rusiñol i, a partir d’un argument que exposa la por al canvi i a la modernitat d’un poble que veu la seva calma sacsejada per una companyia de circ ambulant i un grup de joves, creen un espectacle ple de moviment, llum, cançons i bon rotllo. Em va sorprendre molt gratament que els mateixos actors fossin els encarregats de la música de tota l’obra, és a dir, que a part d’actuar, ballar, cantar i aguantar les insolències del públic adolescent havien de tocar ells els instruments. A més, vaig trobar molt intel·ligent que comencessin amb un número musical, perquè em va agafar per sorpresa i em va trencar l’expectativa que tenia de l’obra com una representació arcaica i plenament fidel al text original. I aquí hi ha un altre punt important a comentar, que és la capacitat dels guionistes d’adaptar el text de Rusiñol a la modernitat de les cançons i de l’època actual, ja que aquesta nova versió dona més protagonisme a la promesa d’en Joanet i mostra amb més claredat que en Puc (Cop de Puny) maltracta la Zaira. És a dir, que reivindica més el paper de la dona i la seva situació, a més de promulgar la solidaritat entre les protagonistes femenines. Val a dir que, en aquesta adaptació, hi apareixen nous personatges, com en Nil i se’n suprimeixen, com l’amic d’en Joanet de l’obra original, però són canvis molt ben adaptats i que ajuden a entendre millor l’obra i el seu context.
A banda de les interpretacions impecables en totes les vessants artístiques de l’obra per part dels actors, també cal destacar l’originalitat del vestuari i, sobretot, dels maquillatges de cada personatge, que eren vistosos i adaptats a la personalitat de cadascun. Tot i això, el decorat de l’escenari era una mica auster i poc treballat. Però els tècnics de llum feien un gran paper, ja que en cada moment de l’obra, segons el que estava passant i els sentiments que predominaven a l’escenari, hi havia una tonalitat de colors o una altra, cosa que ajudava els actors a transmetre millor els diferents missatges. En aquest mateix aspecte, crec que cal destacar el que per mi va ser el moment culminant de l’obra, on la Zaira decideix trencar amb tot i plantar cara a aquesta vida que no ha triat. Dic que té a veure amb la il·luminació, perquè a part de la veu encisadora de la Mariona Castillo, un altre dels factors que fa posar la pell de gallina, és el focus de llum blanca que la il·lumina directament i deixa la resta de l’escenari completament buit i fosc.
És per tot això que hi va haver pocs aspectes d’aquesta obra que no m’agradessin (per no dir cap), ja que des del primer número on l’Eloi Gómez ens sorprèn amb una de les cançons més potents de l’obra, fins a l’increïble i xocant ball sensualíssim de l’Àngels Gonyalons, aquesta obra no decau i va in crescendo. Per tant, recomano enormement que tothom qui pugui la vagi a veure, perquè no deixarà ningú indiferent.