L’alegria que se’t quedarà a la memòria

Autoria: Natàlia Bautista Balart, 2n Batx

L’adaptació de Dagoll de Dagom de l’obra titulada l’Alegria que passa de Santiago Rusiñol s’inicia amb força. Els actors ballen i fan una escena musical que introdueix magníficament l’ambient trist i ensopit del poble on passarà l’acció. Van vestits amb el seu mateix color emblemàtic, el gris. Tot i els colors sobris i neutres, porten indumentàries cridaneres que destaquen. Aquest vestuari contrasta amb els colors llampants dels membres del circ ambulant que, en arribar al poble, iniciaran el nus de la història.

A l’escenari hi ha una escala amb rodes que s’utilitza diverses vegades de manera intel·ligent per a crear un major espectacle, ja que els actors i ballarins s’hi repengen i hi ballen. També serveix per a destacar els personatges que protagonitzen escenes concretes, sobretot l’Alcalde i el Clown. L’escala també serveix per a recalcar el domini de l’Alcalde sobre el poble i, d’altra banda, per a recordar la importància que té el Clown a l’hora de despertar al poble ensopit. Afegeix dramatisme a les escenes tristes i força a les actuacions musicals i als soliloquis. Simbolitza també els canvis entre el poder i la tradició, que està a dalt, i el progrés i la humilitat, que estan a baix.

Al fons hi ha una reixa de la qual fan un fantàstic ús a l’hora de ballar i cantar, però a més és un molt bon símbol que representa la presó metafòrica en la qual viuen els ciutadans del poble gris. Els colors foscos i neutres de l’escenografia remarquen com és el poble i a més ajuden a contrastar amb les llums que es fan servir al llarg de l’espectacle.

Pel que fa a la il·luminació, he de dir que ha sigut una de les parts que més m’han agradat de l’obra. S’utilitzen els focus de manera molt creativa i espectacular en escenes tant musicals com d’actuació sense cant o ball, i es genera expectativa i sorpresa gràcies al fet d'enfocar a certes parts de l’escenari o a personatges concrets mentre els altres queden a les fosques tot generant uns genials
clarobscurs. També s’incorporen dins les coreografies dels balls, amb unes petites llums que mouen amb les mans els ballarins i actors durant un dels meus preferits números musicals.

Les cançons no són obres mestres però feien la seva funció correctament i els versos eren clars i explicaven el que passava efectivament. Tot i això, potser jo esperava que en una obra tan enfocada en la poesia, s’;haguessin escrit lletres una mica més complexes i amb més llenguatge metafòric i simbòlic per tal d’elevar-ne el registre. D’altra banda, tots els actors interpreten les cançons a la perfecció i en cap moment l’espectador deixava d’entendre l’obra de Rusiñol. S’aporta drama a la trama i es modernitzen els aspectes que calia. També afegeixen personatges nous, com el Nil, que és d’ajuda a l’hora d’entendre la tragèdia del que passa al poble gris. A més, es canvien alguns altres, com el Puc, que és el Cop-de-Puny millorat, i la Lina, la parella d’en Joan que merescudament aconsegueix molt més protagonisme que a la història original. De fet, penso que hauria d’haver-ne tingut més, ja que em va semblar un personatge interessant que hauria d’haver comptat amb un número final. Tanmateix, penso que el personatge de la Zaira ha estat lleugerament estereotipat, ja que passa de ser una noia agradable que vol ser lliure a l’obra de Rusiñol a una diva que és abusada per la seva parella a la de Dagoll Dagom. Sento que he vist personatges així milers de vegades a la televisió,
sobretot avui dia, i hagués preferit un personatge una mica més complex.

La millor interpretació és sens dubte la de l’Àngels Gonyalons, que feia dos papers molt diferents: el del Clown i el de l’Alcalde. Amb un senzill però significatiu canvi de vestuari (passa d’una americana negra quan fa de l’Alcalde a una llampant jaqueta vermella quan és el Clown) va canviant de paper, però el més impressionant és l’;escena on només hi és ella a l’escenari i crea un diàleg entre els dos personatges parlant amb ella mateixa, de manera en que queda molt clar quan fa de l’Alcalde i quan fa del Clown. A més d’;això, també interpreta un increïble número musical amb dos dels ballarins, on canta i balla en el paper del Clown amb una genial el·lecció de vestuari. Aprecio la reivindicació de les dones més madures, capaces de fer el mateix que les noies joves.

Per últim, he de dir que el canvi exagerat del personatge protagonista, el Joanet, era massa forçat. Penso que és l’única cosa que divergeix massa de l’obra original i que es podria haver trobat una millor manera de crear un plot twist impactant. Tot i això,
m’esperava que potser al modernitzar l’obra es canviés el final de la de Rusiñol, però per sort es fa una molt bona versió d’aquest i s’adapta de manera excel·lent la metàfora i el significat originals.

En definitiva, l’obra que ha produït Dagoll Dagom és fantàstica, entretinguda i tot un espectacle. És una obra total, com volia Rusiñol. L’alegria que proporciona l’obra no passarà, com diu el seu títol, sinó que se’t quedarà a la memòria per tota la vida.