“Le Congrès ne marche pas” marche très bien

Autoria: Michel De La Barre i Alejandro Vidal

Des de 1815 fins a l’actualitat, “La Calórica” assoleix amb impecable interpretació un teatre tant històric com atemporal dirigit a una societat moderna.

Mirant el telenoticies sobre la política actual, me n’adono de que aquella obra que vaig veure fa uns mesos, retrospectivament, no era tan desbaratada com pensava originalment. Premo el televisor, engego el T/N i m’assec el sofà de casa meva; i mentre miro aquella pantalla que es mou per si sola, jo, observador, no entenc si estic veient una tragicomèdia feta per un guionista de baix calibre o la realitat d’un món que cau en el caos i l’absurd. I és en aquell moment, quan penso (perquè ja m’he perdut entre els mots d’en Toni Cruanyes i no tinc res millor a fer) que m’adono que aquella obra que vaig veure fa uns mesos al Poliorama, a una sortida proposada per l’assignatura de català, tenia molt més sentit i era molt més realista del que havia pensat inicialment:Le Congrès ne marche pas era, efectivament, una obra mestra i és hora de reconèixer-ho.

Comencem a Tambora, Indonèsia, l’any 1815, on un narrador en “voice over” (Pau Masaló), ens explica com l’erupció d’un volcà que matà tots els habitants de l’illa, interromp un ritu tribal mil·lenari d’una noia condemnada a ser mare que es pensava que duraria per sempre. De seguida, som traslladats a Viena, on el ministre austro-hungarès Metternich (Júlia Truyol) està organitzant unes reunions diplomàtiques amb els dirigents europeus que eren, teòricament, crucials per al futur de l’absolutisme mil·lenari a Europa, però on el progrés s’oblida durant mesos a favor de la festa, ja que, com diuen ells, “El congrés no funciona, balla!”. Després, som a l’any 1979, on Margaret Thatcher (Roser Batalla) pronuncia un discurs sobre la inviabilitat de “l’Estat mainadera”, a favor d’un govern que deixi fer perquè “sempre tot ha estat així i no hi ha cap altra alternativa”. Finalment, veiem, com un netejador contemporani (Joan Esteve) és insubmís en una sala d’art davant un públic que abusa d’ell. L’obra doncs es pot resumir en una sola frase: 5 actes, 4 espais, 3 èpoques i 1 missatge atemporal: tot statu quo que es creu inamovible per una societat pot desaparèixer en un tres i no res. I el missatge ja és perfecte en si mateix, però el que fa l’obra mestra no és el “què”, sinó el “com”, i la feina de direcció d’Israel Solà no és la cirera sobre el pastís, però el pastís ell mateix.

Prenem l’exemple de la il·luminació d’en Rodrigo Ortega Portillo. En aquest àmbit, és evident que l’obra és una prova de superació en comparació a altres. No solament es fa la base com donar llum freda i focalitzada a conversacions íntimes de tensió, sinó que també s’assoleix a donar missatge a través del nervi òptic. Quan mostren llums grogues i blaves alternant durant els balls que transmeten la ineficàcia del congrés mentre que el temps passa o quan les llums verdes, sofre del Tambora, a Viena, premunissen la caiguda dels règims a l’espectador, Le Congrès ne marche pas mostra que no solament utilitza els llums per fer veure, sinó per a també esclarir un missatge ocult que cal que l’espectador esbrini.

I la veritat, és que es podria parlar de molts més elements gràcies a la gran feina de direcció d’Israel Solà. Que si l’escenografia, excepcionalment versàtil, transmet també aquesta atemporalitat del missatge perquè no canvia entre els tres últims espais temporals. O que el vestuari i coreografies fan que els actors es puguin incrustar perfectament a cada època (entre vestits burgesos o roba moderna, del vals al pop a l’última escena). Fins i tot, podria parlar d’elements escènics com el reemplaçament per ninots dels personatges històrics passius, reforçant el missatge d’absurditat política i simplificació a l’essència. Però no diré més, ja que no seria ser just. Hi ha d’obres que cal viure-les per a entendre-les i Le Congrès ne marche pas és una d’elles.

Una excepció faré per l’increïble treball dels actors que interpreten amb hilarant perfeccionisme un text singularment difícil, ja que el 90% no és en català sinó en francès i altres llengües estrangeres. Mentre l’espectador mira, ells parlen i imaginar-se com ha hagut de ser pels actors d’aprendre’s un text que no entenen fa comprendre el grau de dedicació artística excepcional que porten. Afegeix el canvi constant de personatges i passió requerida, i veus la dedicació artística que, de Batalla a Esteve, tots els actors mereixen un elogi per un treball remarcable.

I no hi ha res més a dir en aquesta crítica perquè cal veure-la, estant a l’espera del moment que La Calòrica torni a escena amb una nova producció que superi una barra que, ara, han deixat molt alta.

Fotografies: Sílvia Poch i Sergi Panizo