Dagoll Dagom ens porta al teatre un cop més un clàssic català, aquest cop amb L’alegria que passa, de Santiago Rusiñol.
En format musical, a l’obra no li ha calgut més que uns teclats, uns pianos, uns samplers i unes guitarres per representar el poble gris de Rusiñol de manera magnífica i lleial. Un poble on impera una dura repressió cap als habitants, però on per un temps breu apareixerà una llum d’esperança que els abraçarà i els farà creure per un moment en la il·lusió d’un progrés. Aquesta llum serà la companyia teatral que els visitarà, que estableix una gran antítesi amb el poble a l’obra de l’escriptor, i Dagoll Dagom, a través de l’estètica i la música ha sabut capturar la sensibilitat i la personalitat d’aquests mons contraposats.
Sens dubte, l’obra aconsegueix que l’espectador es mantingui al llarg de l’obra enganxat a la butaca. Les composicions i les coreografies aconsegueixen simbolitzar tota la repressió que senten els personatges, i el sotmetiment a un estil de vida que no és la desitjada. Per tant, Ariadna Peya, la coreògrafa, ha fet un excel·lent treball a l’hora de crear aquesta atmosfera tan representativa a l’obra de Rusiñol.
Entre els intèrprets cal destacar Àngels Gonyalons, que ha estat capaç d’interpretar Jekyll i Hyde, l’alcalde autoritari i el cap de la companyia, sense perdre l’essència de cada personatge.
En definitiva, és una obra que té un rerefons filosòfic profund i que no deixa a ningú indiferent. A través de la il·luminació, el vestuari, l’escenografia i la interpretació dels intèrprets, la companyia ha sabut portar al públic català una actualització de L’alegria que passa molt atractiva i que no s’ha de perdre l’oportunitat d’anar a veure.