Dagoll Dagom representa al Teatre Poliorama L’alegria que passa, un musical basat en el clàssic de Rusiñol.
Dagoll Dagom finalitza les seves produccions de creació pròpia amb L’Alegria que passa, obra de literatura catalana que mescla la veu, la dansa, la música en directe i l’actuació. L’adaptació de l’obra també n’afecta la llargada: l’original de Santiago Rusiñol durava uns vint minuts i en Marc Rosich l’ha adaptat i estirat fins a una hora i quaranta.
La rutina és el que ens porta al desgast, ens acostuma a la infelicitat i no ens deixa ser lliures. Així és com se senten els habitants del Poble Gris i com no volen veure’s els artistes de L’arca del talent. L’escenari es localitza a una pista d’un petit poliesportiu, avorrit i monòton, al costat de la fàbrica on tothom treballa. S’hi poden veure al fons unes tanques, recorden una presó. Quelcom fa pensar en la sensació que deuen sentir els habitants del poble al mirar cap a l’horitzó. Amb l’arribada de la companyia L’arca del talent s’espera que canviï alguna cosa al poble, que s’ompli de color. Posteriorment, farem una reflexió: res és tan bonic com sembla. Tothom té problemes i, vulguis o no, s’acaben descobrint.
La incapacitat de canviar, de sortir d’un lloc que no et deixa ser tu, de cercar la felicitat… tot això es veu reflectit als residents. Al final ens acabem adonant que el poble som nosaltres. A mesura que va passant l’obra, se’ns obre la porta a la realitat. El que en principi era una obra en tercera persona, s’acaba vivint en primera. Som manipulats pels “superiors” i ens sentim bé així, perquè ens hi hem adaptat, ens fa por canviar, avançar. Encara que hi hagi gent que desperti al poble, la majoria es nega rotundament a canviar les seves vides. L’alcalde és un personatge clau. La seva estratègia encega. Compra al poble abans de les eleccions, portant el que denomina “alegria”.
Els actors han d’estar, sense dubte, molt ben capacitats per fer l’obra, ja que cadascú representa dos personatges, un resident del poble i un artista. L’Àngels Gonyalons interpreta amb perfecció el paper d’alcalde i director de la companyia. El Pol Guimerà i
en Basem Nahnouh ens mostren la seva capacitat d’expressió a través del ball. L’Eloi Gómez, la Mariona Castillo, la Júlia Genís, en Pau Oliver i en Jordi Coll ensenyen la seva capacitat vocal mentre fan coreografies complexes i representen el seu paper. Es veu el gran treball que hi ha hagut darrere de la producció, que aconsegueix la connexió entre el públic i l’espectacle. Les cançons de l’Andreu Gallén són melodies precioses i la dansa té molt d’estil.
Ens agradaria destacar la gran feina de l’Ariadna Peya, la coreògrafa, que un cop més ens ha deixat impressionats. Creiem que és un aspecte molt important en aquesta obra, ja que es veu tot el treball i l’esforç darrere de cada moviment. La coreografia ha aconseguit transmetre el que a vegades no poden fer les paraules i ens ha fet gaudir molt de l’espectacle.
En conclusió, l’obra ens parla sobre la felicitat, una cosa que no es pot assolir de manera senzilla, sinó que és un procés continu de descobriment de nosaltres mateixos i del món que ens envolta. A l’obra, veiem com els personatges s’enfronten a problemes i
dificultats d’amor, d’amistat o autoconeixement en les seves vides, i com alguns d’ells descobreixen la importància de saber estar satisfet amb les seves eleccions sobre com viure.
L’alegria que passa ens deixa una important reflexió sobre el valor de les relacions humanes i la importància de la felicitat i la pau interior en les nostres vides. És una obra emotiva i inspiradora que ens anima a buscar la felicitat a tota plenitud sense conformar-
nos amb les petites coses. Ens ensenya a obrir el ulls, a veure la realitat i a conscienciar el poble per a què desperti.
Avui en dia segueixen passant moltes coses que no hauríem de permetre tant fàcilment. En lloc d’actuar davant d’aquestes situacions, evitem el tema i fem els ulls grossos. Això no pot seguir passant, ens hem d’alçar i denunciar totes les situacions que no ens agraden i considerem injustes. Si junts ho fem, podem canviar tot el que ens proposem. Si volem aconseguir canvis hem de fer el pas i no tenir por.
Creiem que aquest pot ser un dels missatges d’aquesta adaptació i ens ha agradat molt ja que és un tema complicat al qual creiem que s’ha de donar més visibilitat.