Quan va començar el projecte Mapadeball, els alumnes estaven en el seu propi món, desconnectats, amb una energia difícil de controlar. Les coreògrafes, que estaven acostumades a treballar amb altres tipus de grups, es van trobar amb un repte inesperat, mantenir l’atenció d’un grup que funcionava amb unes dinàmiques pròpies.
Els primers dies van ser una mica difícils. Semblava impossible seguir una estructura, cadascú anava a la seva. Però amb les classes, es va començar a crear una connexió. A poc a poc, van entendre que no es tractava només d’aprendre passos de dansa, sinó de trobar una manera pròpia d’expressar-se a través del moviment.
Més enllà de la dansa
Les coreògrafes van haver d’adaptar-se al ritme dels adolescents, i no al revés. Al principi, semblava que parlaven “idiomes diferents”, però van acabar trobant un punt d’equilibri. La clau? Introduir exercicis en parella i en grup, on la coordinació i la comunicació fossin essencials. De tal manera que tots van haver-se de centrar per poder fer de les actuacions el màxim eficients.
Aquesta estratègia va transformar el caos inicial en una coreografia col·lectiva, un espai on tots es trobaven i s’escoltaven. Fins i tot aquells més reservats i tímids van descobrir que la dansa podia ser una via de comunicació molt més potent del que mai haurien imaginat.
L’amic invisible: una finestra a les emocions
Per reforçar aquesta connexió, es va organitzar un amic invisible diferent. En comptes d’intercanviar regals materials, havien d’escriure una carta expressant les seves emocions sobre els vídeos projectats durant l’activitat i el que sentien en el dia a dia.
L’objectiu era clar: crear un espai segur on poguessin expressar-se sense por de ser jutjats. I va funcionar! Cada carta reflectia la personalitat i les vivències de qui l’escrivia. Algunes eren divertides i espontànies; d’altres, profundes i plenes de reflexions. Però totes compartien una necessitat comuna: expressar-se i ser escoltats.
Paraules anònimes, connexions reals
Un dels vídeos incloïa una sèrie de preguntes que havien de respondre a les cartes, sempre des de l’anonimat. Parlaven de la seva experiència al projecte, de com havien viscut els vídeos i donaven la seva opinió amb total sinceritat.
A mesura que avançaven els dies, aquesta activitat va guanyar pes i profunditat. Els adolescents es van sentir cada cop més còmodes escrivint i compartint històries. Van començar a parlar de moments clau de la seva vida, a donar-se consells i a expressar-se amb una llibertat que potser no trobaven en el seu dia a dia.
Una experiència que deixa marca
El projecte Mapadeball no va ser només un taller de dansa. Va convertir en un espai de creixement personal tant per als adolescents com per a les coreògrafes. Tot i les dificultats del principi, el grup de joves va acabar trobant el seu espai dins del projecte d’integració social. La combinació de música, moviment i paraules sinceres va ser clau per crear relacions reals i un ambient de confiança. Amb les eines adequades, van poder expressar-se d’una manera autèntica i emotiva, connectant tant entre ells com amb el públic, que va viure aquell moment com una experiència única i especial.
Les coreògrafes van haver d’endinsar-se en el món dels adolescents per comprendre’ls millor. Mapadeball no va ser només un projecte de dansa, sinó un espai on podien expressar-se i comunicar-se lliurement. Amb el suport adequat, els joves van demostrar que podien brillar amb el seu talent i sensibilitat.