L’obra és una adaptació escènica del llibre del periodista Jordi Panyella i està dirigida per Jordi Pérez Solé amb text de Mercè Sarrias, protagonitzat per Marc Pujol, Bàrbara Roig i Mercè Sarrias, amb assessorament de l’Helena Moliné.
L’espectacle explica la colpidora història de Salvador Puig Antich des de diferents punts de vista. La recreació d’escenes, la lectura de documents i cartes originals té com a objectiu recalcar i recordar la injusta mort de Salvador, per tal que perduri en el temps i es faci justícia.
Es fa una interpretació dramàtica de persones que van existir de debò i en alguns punts de la història aquesta és simultània per tal d’enllaçar diferents fragments de la història. Un aspecte important a explicar abans de continuar és que l’espectacle es fa a la Moodel, la presó on va estar tancat i on va ser executat el protagonista. Pel que fa als elements escènics, primer cal recalcar que l’escenari es troba al mig de dues grades, per tant, la visió és des de les dues bandes. L’escenografia es compon per una taula de despatx, dues cadires i en algun moment es fan servir les cel·les de la mateixa presó com a espais escènics. Els elements predominants en l’obra són els documents, que acaben escampats per terra, i les gravacions, que transporten l’actualitat de l’advocada que vol reobrir el cas amb fets o testimonis de la vida de Puig Antich. La projecció audiovisual i el joc de llums també és un aspecte destacable, però en haver-la anat a veure un matí, va ser molt difícil apreciar-la.
El vestuari, en aquesta obra és summament important, ja que, hi ha dos dels actors que fan més d’un personatge i la manera en què es pot diferenciar un personatge de l’altre és la manera com anaven vestits. Per exemple, la Mercè Sarries fa de totes les dones importants en la vida del Salvador, i per diferenciar una de les altres, quan fa de la seva primera xicota i amiga es posa un mocador i quan fa d’alguna de les germanes se’l treu.
Personalment, vaig connectar força amb l’obra, ja que és un tema que m’interessa molt i ja n’havia sentit a parlar abans. Crec que el missatge de fons de l’obra és explicar que el cas del Salvador segueix obert i que encara s’ha de fer justícia. Per mi, un dels aspectes més atractius és el fet que es faci a La Model perquè fa connectar l’espectador més amb l’obra i ajuda a contextualitzar la història. L’espectacle m’ha transmès moltes emocions però sobretot tristesa cap a una injustícia tan gran i impotència en pensar amb les seves germanes i els seus amics. Per mi l’única cosa que es podria canviar és el personatge de l’advocat, que crec que en comptes d’aportar a l’obra, dificulta l’argument i es fa més feixuc a l’hora d’entendre els personatges. El que vaig sentir quan vaig seure a la butaca és expectació per saber el que anava a passar.
Recomanaria l’espectacle sense pensar-m’ho dues vegades, crec que és important conèixer la història del nostre país i sobretot els actes que no s’han de repetir i crec que anar a veure l’espectacle és una manera de fer-ho de forma immersiva i cultural.
Fotografia d’assaig: Arnau Pascual