Quina és la teva droga? Aquest és el punt de partida de Caramel, una obra de teatre representada al Teatre Lliure que neix de la col·laboració creativa de les germanes Clara i Ariadna Peya —conegudes com Les Impuxibles— i del dramaturg Pablo Messiez. L’espectacle convida el públic a reflexionar profundament sobre les nostres dependències quotidianes: droga, alcohol, cafè, o qualsevol substància o hàbit que consumim de manera constant i que esdevé imprescindible en la nostra rutina.
Aquesta peça està pensada especialment per aquells que reconeixen la seva “droga” diària i poden identificar-se amb el retrat que l’obra fa d’aquestes dinàmiques. Caramel és una experiència teatral que impacta, commou i fa mal, però d’aquella manera que et transforma. Es tracta d’una experiència única, on vas descobrint tots els sabors del caramel. L’obra, creada per Les Impuxibles i Pablo Messiez, és un mirall incòmode que t’obliga a mirar-te les teves pròpies dependències, aquelles “drogues” invisibles que consumeixes sense qüestionar-te el perquè. Amb una combinació de música, text i moviment que aconsegueixen una peça que no només es viu amb els sentits, sinó també amb l’ànima.
D’entrada, les creadores Clara i Ariadna Peya declaren el seu desig d’intentar entendre les diverses maneres de relacionar-se amb el consum de substàncies i els seus efectes. Aquesta premissa promet abordar un tema complex des de la sensibilitat i el coneixement, i queda clar que el projecte no es pren a la lleugera: ha estat el fruit d’un procés de dos anys, incloent-hi dos mesos d’intensos assajos i una col·laboració estreta amb Energy Control, una organització compromesa amb la reducció de riscos en l’ús recreatiu de drogues.
La seva metodologia creativa és tant interessant com arriscada. Van construir els personatges a partir dels actors seleccionats, un enfocament invers que els ha permès crear identitats amb un fort arc emocional. Associar cada personatge a una droga concreta, com el tabac o la cocaïna, no només aporta un simbolisme força interessant, sinó que també sembla reflectir l’impacte que aquestes substàncies poden tenir en la identitat i les relacions humanes. Però, és aquesta associació plenament perceptible a l’escenari?
En l’àmbit tècnic, cal destacar l’ús d’una escenografia monocolor, que reforça la senzillesa visual de l’obra i centra tota l’atenció en els moviments dels actors i l’expressivitat corporal. Aquest minimalisme estètic no només crea un marc coherent amb el tema, sinó que també potencia l’impacte de les interpretacions. Sens dubte, és una peça que deixa empremta i convida a reflexionar molt més enllà del que es veu a l’escenari.
Un dels aspectes més destacats de l’obra és l’exploració del cos, que les creadores assenyalen com un dels reptes principals. Aquesta connexió física es tradueix en escenes d’una gran intensitat, tot i que en alguns moments podria resultar excessivament abstracta per part del públic. No obstant això, l’obra no només busca representar, sinó provocar preguntes, trencar tabús i fer que l’espectador reflexioni sobre la seva pròpia relació amb l’addicció.
La música de l’obra fa que et guiï pel camí de la peça, fent-la una experiència inoblidable. Els intèrprets, d’una entrega absoluta, t’arrosseguen en una muntanya russa emocional que alterna moments de delicadesa amb altres de caos. Les coreografies fan que arribin i les sentis com si estiguessis dintre de la història. El text de Messiez és profund, íntim i universal alhora, capaç de parlar de l’addicció amb una sensibilitat que defuig el judici fàcil. Tot plegat fa que Caramel sigui més que un espectacle et deixa pensant després d’haver acabat l’obra, et deixa amb ganes de més, com si fos l’espectacle una droga que et deixa bocabadat.
En conclusió, aquesta proposta teatral no només sorprèn per la seva profunditat temàtica, sinó també per la seva capacitat de transmetre emocions i reflexions complexes d’una manera original i arriscada. Personalment, ens va captivar la manera com les creadores han sabut integrar l’exploració del cos amb una narrativa simbòlica que vincula cada personatge a una substància específica, demostrant també que no només les drogues convencionals poden arribar a ser addictives. Aquesta associació dona una dimensió emocional i psicològica a l’obra que connecta de forma poderosa amb l’espectador. Quina és la teva droga?
Fotografia: Marta Mas