La prestigiosa companyia teatral catalana, Dagoll Dagom, convida a veure l’adaptació de “L’alegria que passa”, obra originalment escrita per Santiago Rusiñol i reconeguda com un clàssic en la llengua catalana. L’alegria que passa marca el comiat de Dagoll Dagom, essent la seva última producció de creació, després de cinquanta anys de trajectòria teatral.
La història es desenvolupa en un poble gris i ensopit, on la seva monòtona rutina és interrompuda per un circ ambulant que porta un gran espectacle musical pels habitants. La trama gira entorn d’en Joan, fill de l’alcalde, que s’està a punt de casar amb una jove que coneix des de tota la vida, la Lina. Tot comença a embolicar-se en arribar el circ al poble, quan en Joan s’enamora de l’estrella de l’espectacle: la Zaira, desencadenant així una sèrie d’esdeveniments emocionants i conflictius pel desenllaç.
L’aparició de nous personatges, a més de la variació de la trama fa que la representació teatral sigui diferent de l’obra original. De fet, és Dagoll Dagom qui busca dur aquest clàssic a un nivell més contemporani a través de la dansa i la música , oferint a l’espectador una nova visió de la història. La posada en escena et permet visualitzar i percebre la història des d’un altre punt de vista, un de molt més modern i revolucionari. Un clar exemple és el desenvolupament del personatge de la Lina, una jove que tenia tot el futur escrit, amb el que semblava conforme, però a mesura que la història avança observem com va adquirint un nou pensament sobre qui és ella i qui, sobretot, no vol ser. Això és completament diferent de l’obra original: la promesa d’en Joan no té ni la meitat de protagonisme.
L’espectacle musical s’introdueix al poble com una interrupció sorprenent i emocionant de la rutina laboral i la monotonia quotidiana. Aquesta introducció representa un canvi radical en l’ambient del poble, oferint una experiència artística i emocionalment enriquidora per a la comunitat. Aquesta exhibició captiva l’atenció dels habitants del poble i els transporta a un món de fantasia i expressió artística, allunyant-los temporalment de les seves preocupacions diàries.
Amb referència als temes tractats a l’obra, es manté el conflicte entre la societat i l’artista com en l’original, mostrant l’enfrontament irreconciliable entre la prosa (representada pel poble/obrers i l’alcalde) i la poesia (encarnada pel grup d’artistes). Aquesta adaptació modernitzada de l’obra planteja aquest conflicte com un tema central, reflectint les tensions i les diferències entre la visió artística dels artistes i les realitats de la societat en la qual es troben. Tanmateix, es tracten altres temes innovadors, com el feminisme i el suport entre dones en situacions masclistes i patriarcals. El melodrama constava d’un dinamisme escènic impressionant: els actors no només actuaven, ballaven amb complicades acrobàcies i cantaven melodies enganxoses des del primer minut, sinó que també tocaven música ells mateixos.
Encara que l’espai escènic no canvia – sempre ens trobem davant de la fàbrica, com si els espectadors fossin els treballadors – els personatges t’ajuden a situar-te fàcilment. Cal ressaltar el simbolisme que té l’escala al llarg de la història: l’alcalde i el clown (personatges amb més poder) que es troben a dalt de tot , i els altres personatges que sucumbeixen davant seu, es troben a sota. A l’hora de moure l’escala, és el poble qui mobilitza l’autoritat. Això canviarà més tard, quan la Lina obri els ulls i s’adoni de la seva excepcionalitat. El vestuari ajudava l’espectador a distingir amb gran facilitat el poble i el circ, sobretot gràcies a la diferència de colors entre uns i altres: s’utilitzaven vius tons per a la vestimenta dels artistes, i, en canvi, feien ús de tonalitats grises per mudar als habitants del poble.
També m’agradaria destacar la brillant interpretació d’Àngels Gonyalons, que interpreta els dos antagonistes de la trama: l’alcalde i el clown. Va ser una experiència única poder presenciar el monòleg entre ambdós personatges, i com amb els gestos i el to de veu adequat canviava de personalitat en segons. No obstant això, també cal destacar altres actors i actrius que han contribuït a l’èxit de
l’obra, aportant el seu talent i compromís a l’escenari.
Més que ser una relectura del llibre original de Santiago Rusiñol, que és una nova adaptació interpretada a l’actual món contemporani, ja que no tenen els mateixos desenllaços ni situacions: la interpretació ha buscat donar-li empoderament a la figura femenina. Emperò, considero que el conflicte entre el poble i la societat ha fet connectar l’espectador amb la realitat i debatre’s si verídicament, un és prosa o poesia.
En definitiva, la nova visió que ens han portat Marc Rosich, Andreu Gallén i Ariadna Peya sobre el clàssic català de Santiago Rusiñol ha retornat la màgia que només Dagoll Dagom pot transmetre al públic, a més de tornar a obrir el dilema sobre la societat i l’artista. I tu de què decideixes formar part, de la prosa o de la poesia?