El dia 12 de març del 2024, tot el curs de primer de batxillerat del Col·legi Bon Salvador, vam anar a veure l’obra de teatre titulada A.K.A al teatre Poliorama de Barcelona, com una activitat per a la classe d’anglès. L’obra A.K.A, dirigida per Montse Rodríguez, va ser escrita per Daniel J. Meyer, un autor argentí que va viure als Estats Units i poc després a Barcelona. J. Meyer va estudiar la carrera d’interpretació i direcció teatral a Argentina i a Barcelona va fer diversos cursos teatrals. J. Meyer dirigeix les seves pròpies obres i també d’altres. D’altra banda, l’actor, Lluís Febrer, va néixer a Menorca, on va estudiar a Escola d’Art Dramàtic de Menorca i la Universitat d’Art Dramàtic de les Illes Balears. Als 17 anys es trasllada a Barcelona on compagina els seus primers treballs i la formació contínua en diferents escoles com Laura Jou Estudi per a l’Actor.
A.K.A conta la història d’un jove adoptat d’origen àrab que coneix una noia per una aplicació i de la qual s’enamora més tard. Malauradament un seguit esdeveniments li dona un gir a la història i ens fa reflexionar sobre diversos temes. Alguns d’aquests temes són: la identitat, la influència social, la injustícia, entre d’altres… Com a tema principal podríem dir que trobem la identitat i el racisme, temes dels quals em sembla idoni parlar en els temps que vivim ara mateix i, a més a més, no crec que hi hagi millor forma de fer-ho que mitjançant una obra de teatre, ja que ens mostra la realitat de la nostra societat de forma més visual i clara. Quant al tema dels personatges potser sí que m’hauria agradat més l’aparició de més d’un actor/actriu, encara que l’obra és clarament un monòleg i va estar genial. Tot i així, penso que el fet que un sol actor interpreti aquesta obra ho fa molt més excitant ja que sorprèn més veure la seva professionalitat a l’hora de plasmar les emocions i sentiments del personatge. El fet que l’obra s’interpretés en anglès em va agradar ja que estem acostumats a veure obres de teatre en castellà o català, i poder veure l’obra en anglès pot ajudar a millorar la llengua.
D’altra banda, la música que van emprar penso que va ser molt encertada ja que eren cançons bastant actuals i per tant això ajuda a mantenir l’atenció i fer que l’obra sigui més amena. El vestuari també va ser molt encertat perquè representava molt bé un jove com en Carlos, senzill i tímid que no vesteix de forma que cridi l’atenció. A més a més, la forma tan ràpida que tenia l’actor de canviar-se en escena era realment sorprenent ja que quasi no t’adonaves quan ho feia, la qual cosa demostra la professionalitat de l’actor i la naturalitat amb la que ho feia deixava veure la naturalitat amb la que interpretava al personatge, i en general el seus moviments arreu de l’escenari eren ràpids i mostraven la comoditat i familiaritat amb l’obra i la història.
Quant a l’escenografia penso que estava bé, però que pot ser podrien haver aparegut altres elements per fer algunes escenes encara més visuals i senzilles d’entendre per aquelles persones que no podien seguir el fil de la història a causa de l’idioma. En temes
com el so, crec que va estar tot molt bé. Per sort, els alumnes del Bon Salvador vam tenir el privilegi de poder veure tota l’obra de teatre des del propi escenari, la qual cosa ens va proporcionar una millor visió de tot el treball que hi ha darrere de la representació de l’obra i sobretot i per mi, el més important, vam poder veure i analitzar millor totes les expressions facials i el llenguatge corporal de l’actor depenent de la escena que interpretava. Per exemple, en escenes com la del judici o quan la noia no li responia als missatges podíem veure l’angoixa plasmada en el seu cos i les seves expressions facials, com els seus ulls. Tenir la sort de poder presenciar tot allò tan de prop va ser tot un privilegi ja que per exemple en el meu cas fins i tot vaig sentir emocions semblants a las del personatge a causa que podies endinsar-te més en la història i entendre millor el missatge que volien transmetre. D’altra banda, un punt negatiu sobre estar a l’escenari i relacionat amb la il·luminació, van ser els llums de colors que feien servir depenent de les escenes, ja que moltes vegades estaven col·locats d’una forma que la direcció de la llum enfocava completament les cares dels alumnes del costat contrari causant incomoditat i fins i tot molèstia als ulls, la qual cosa podia arribar a distreure’t de l’obra.
Em sembla que el públic al que està dirigit és perfecte ja que els adolescents ens trobem en una etapa de la nostra vida on les nostres creences i valors encara s’estan modelant, per tant, exposar als adolescents a obres que tractin el racisme de manera apropiada per a la seva edat pot ajudar a promoure valors antiracistes des de primerenca edat i els permet començar a reflexionar críticament sobre aquests temes.
En general l’obra em va agradar molt i la forma com l’obra ha abordat temes tan importants de manera clara i realista m’ha semblat ideal pel moment en el que ens trobem tots els joves, un moment de les nostres vides on hauríem de saber tenir empatia amb tothom i sobre tot no discriminar a ningú pel seu lloc de naixement, la seva religió. Finalment, la petita conversació que vam tenir amb l’escriptor i l’autor em va semblar una molt bona idea per resoldre els nostres dubtes sobre l’obra i el missatge que buscaven transmetre i a més a més, la forma informal de fer-ho crec que va ajudar molt a que ens sentíssim mes còmodes per atrevir-nos a preguntar.
En conclusió, va ser una obra que em va fer reflexionar molt i em va agradar molt tots els temes que es van tractar. No només ha aconseguit entretenir-me, sinó també emocionar-me i enriquir-me a un nivell de personalitat i valors. I ha servit per recordar-nos la importància de la comprensió, la justícia i l’empatia en la nostra societat.