Alumnes de l’Institut 4Cantons representen “Jo sóc allò” al festival Escena Poblenou
És increïble com una simple assignatura es pot convertir en una obra de teatre d’un festival del barri i és encara més impressionant veure com l’alumnat que no té idea del teatre pot apropar-se a aquesta experiència a través de l’Institut. Nosaltres, hem tingut la sort de poder seguir de prop el procés de creació d’aquesta obra que s’ha dut a terme al gimnàs de l’Institut Quatre Cantons situat al barri del Poblenou a Barcelona.
Tot va començar quan a un alumnat de 3r d’ESO, se li van presentar diverses opcions de projectes multidisciplinars anomenats BRCS (Blocs de Recerca Creació i Servei). Un d’aquests estava enfocat a la creació escènica, que és el que hem seguit pam a pam. Tothom tenia accés a les descripcions dels per tal de poder ajudar en la tria. Una setmana més tard, els alumnes ja sabien quin BRCS se’ls havia assignat.
Llavors, va començar el BRCS. El grup de companys va conèixer a la Maria i al David, que van ser els seus guies durant el transcurs de les dues setmanes que va durar la primera part del projecte. La primera presa de contacte que va tenir la classe amb les arts escèniques va ser un exercici introductori per deixar enrere la vergonya. Poc després, van triar un tema dins d’un llistat de preocupacions actuals dels joves de l’actualitat. Aquesta temàtica, també la van fer servir com a tema i missatge per a transmetre en l’obra. Finalment, el tema triat van ser les drogues i la salut mental, perquè l’alumnat deia que eren temes força tabús i que requerien de més visibilitat.
El dia següent, l’alumnat va haver de respondre un formulari de preguntes sobre les emocions, un aspecte vinculat amb el tema de les drogues i els trastorns mentals. Aquesta sèrie de preguntes va ser una eina que va ajudar a l’alumnat a poder reflexionar sobre ells mateixos. A continuació, la Maria i el David també van dinamitzar una activitat sobre les emocions. A simple vista, només era un exercici on havien de representar els sentiments nomenats pels instructors, però més enllà, era una forma entretinguda d’adquirir coneixements sobre les diferents accions del cos.
Els dies consecutius, els nois i noies del BRCS van començar a treballar la improvisació, mitjançant exercicis com l’elaboració d’un producte, el qual l’havien de promocionar o la creació d’ escenes totalment improvisades davant dels companys i companyes.
Els darrers dies, el grup classe va iniciar la creació de l’espectacle. La Maria i en David van col·laborar en el disseny de l’obra, incorporant idees de les pràctiques fetes els dies anteriors, com les preguntes d’autoconeixement, que van incloure en l’actuació com un recull de les respostes dels estudiants, però retransmeses de manera oral. Fins i tot, molts dels alumnes es van motivar i van incloure diverses propostes a l’actuació, formant així, un producte final que contenia una petita part de cada individu.
Arriba el dia de l’espectacle. Tot comença amb una entrada pausada en la qual els artistes representen la rutina diària de l’alumnat dirigint-se a l’institut fins a acabar asseguts en unes cadires. Un dels actors, deixa anar una capsa al centre de l’escena, provocant una reacció immediata: tots els companys van respondre al mateix temps i de manera sincronitzada, simulant l’avorriment. A partir d’aquí, s’interpreten diverses emocions, incrementant progressivament la intensitat d’aquestes.
Tot seguit, dues alumnes van realitzar un monòleg sobre l’amistat, que va derivar a la interpretació metafòrica d’una noia que tracta d’escapar de si mateixa. L’obra va culminar una actuació musical de la cançó “Three little birds”, de l’artista, Bob Marley.
L’actuació va resultar un èxit de cara al públic. Jordi Baroja, el pare d’una de les actrius, es va mostrar especialment impactat per la primera part, quan els artistes varen interpretar les emocions que se’ls eren dictades, a les cadires “Les reaccions coordinades amb la capsa em va captivar fins al punt que temia tancar els ulls i perdrem alguna expressió”. Tanmateix, alguns altres, han manifestat que el final, amb la introducció de la cançó de Marley, no acabava de seguir del tot el fil narratiu de l’obra i provocava aquest trencament del ritme general de l’espectacle.
D’ altra banda, els intèrprets no semblen gaire satisfets amb el seu projecte i opinen que podrien haver profunditzat més en el tema inicial, la salut mental, ja que la funció no va ser organitzada de la manera esperada. A més, a més, tot i que han gaudit de la manera abstracta d’expressar l’obra, han trobat a faltar una escena que pogués representar més les seves emocions com a adolescents.
No obstant, consideren que aquesta experiència els ha ajudat a incrementar les seves capacitats sobre l’escenari i, segons l’actriu Cecília Lara “No ha fallat en introduir noves formes de treball i tècniques d’actuació”.
Tot això, formava part d’un projecte amb el Festival Escena Poblenou, un esdeveniment que es dedica a fomentar les arts escèniques tan amateurs com professionals, cedint molts escenaris per tot el barri per a que actors i actrius puguin lluir-se en escena.