La companyia Dagoll Dagom ha adaptat una de les grans obres clàssiques convertida en un musical, L’alegria que passa de Santiago Rusiñol, interpretada en el Teatre Poliorama de Barcelona. El llibre original va ser publicat l’any 1898, i ens endinsem en un poble gris i avorrit, fins que arriba el Clown i el seu circ, que s’encarreguen de donar alegria al poble, però no tot acaba com ens imaginem.
El poble es basa només en la vida laboral, industrial i sobretot molt materialista, a conseqüència d’això sempre serà un poble gris i individual. Joan, el fill de l’alcalde té una perspectiva diferent de la dels altres habitants del poble i del seu pare: ell no és materialista,
però és un personatge rebutjat pel canvi de pensament. L’alcalde contractarà el circ per donar un espectacle al poble i Joan s’enamorarà de Zaira, l’estrella de l’espectacle, encara que ell està a punt de casar-se amb Lina. El seu amor no passarà a més per culpa del circ i de l’alcalde.
L’obra musical, amb una cançó central tan potent com “La vida passa pel davant”, ens generarà una gran necessitat de saber com continua la història. Els personatges que surten a l’escenari són representats per grans artistes com Àngels Gonyalons, que interpreta dos papers diferents, l’alcalde del poble gris i el Clown, l’artista. Ho farà constantment i amb dos estils de roba diferents per representar cada personatge. I quan ens pensem que ja ho havíem vist tot sobre ella, farà un número de cant i ball amb dos ballarins.
La següent artista amb una increïble veu és Mariona Castillo, que dona vida a Zaira, l’estrella del circ, que representa la bellesa i elegància. Darrere aquesta cara, però, és una dona cansada de com viu i atrapada en una relació tòxica amb un dels membres del circ, el guitarrista Puck, que interpreta Jordi Coll, un home egocèntric i amb un caràcter molt violent cap a ella.
A l’obra, Pau Oliver interpreta el fill de l’alcalde, Joan, que serà qui desencadenarà la fúria de Puck, perquè Zaira i ell mantindran un amor secret i prohibit, i planegen escapar-se per viure tranquils i feliços, cosa que no passarà.
Lina, sota l’artista Júlia Genís, és la parella del fil de l’alcalde, la seva futura esposa, però aquest és un amor no correspost, ja que en Joan no sent res cap a ella i només es casarà perquè és un matrimoni arreglat. Finalment, l’últim personatge, que a l’obra original no surt, és interpretat per Eloi Gómez. Ell ens relata els sentiments dels habitants del poble gris i la tristesa mitjançant cançons i raps i amb increïbles coreografies on els mateixos personatges també són ballarins.
L’escenari on passa tota la història està ple d’il·luminació, grans coreografies amb músiques molt adaptades a la trama. El so és espectacular, perquè t’ho fa viure d’una manera com si estiguessis dins de l’obra. Tota la producció ha estat molt correcta. Una de les coses que cal destacar és el vestuari de cada un dels personatges, elaborat però pràctic alhora per ballar.
L’Alegria que passa és una obra totalment recomanable, t’arriba el sentiment de cadascun dels personatges i tots estan molt ben interpretats. És un estil diferent, i personalment d’aquesta manera et sents més interessat a veure com continua tota la història. La veu de cada artista és increïble i tots tenen un gran talent.