La dansa sempre és comprensible? Només ens interessen aquelles obres que tenen un significat clar? La dansa contemporània s’escapa d’aquest raonament, i la coreografia “els diumenges de la vida” ens ho demostra.
El passat 16 de gener va tenir lloc la representació de Mapadeball anomenada “Els diumenges de la vida” dut a terme pels alumnes de 2n d’ESO al teatre d’Olot, amb la temàtica de moments de celebració. Tot i el gran equip que hi havia al darrere creiem que va deixar bastant a desitjar. En general, ens va costar entendre el significat de cada acte i de l’obra en general. Hi havia missatges que
s’entenien, però el significat global no massa. Per exemple, el principi van començar a dir mesos de l’any i cada vegada apareixen més persones, això ho vam interpretar com el pas del temps, però llavors els altres actes no estaven relacionats amb aquest tema, per tant, ens va ser difícil seguir l’obra. Llavors feien un tipus de danses que ens vam pensar que volien explicar la importància de la confiança. Cada acte representava un missatge totalment diferent de l’altre o directament explicava un missatge, però no s’acabava d’entendre, doncs no sabem quin era el significat total de l’obra. Semblava que haguessin tingut diverses idees i que no s’haguessin pogut decantar per una.
L’actitud que els ballarins van tenir al llarg de la representació no va ser correcta en tots els moments. En alguns actes, els grups que actuaven no hi posaven ganes ni motivació, i això feia que no fos tan bonica de veure i que fos avorrida, això també va fer que no s’acabés d’entendre el significat de l’obra. També creiem que van tenir algunes actituds inapropiades a dalt de l’escenari, ja que alguns ballarins es van posar a parlar a dalt de l’escenari mentre feien la representació. Pensem que això és una falta de respecte cap al públic que els va a veure, cap als altres companys que participen i que intenten fer-ho bé, i cap als seus professors i creadors de l’obra. Tot i aquestes males actituds, hi havia alguns grups que estaven motivats i que hi van posar ganes, sobretot al final. La coreografia, en general, estava correcta, els moviments s’entenien i eren clars i precisos. La majoria dels participants se la sabia i la dominava, però en alguns moments es va fer repetitiva.
La il·luminació en tot moment era l’adequada amb l’acte que feien i ajudava a transmetre el missatge, tot i que no es va acabar entenent. Així doncs, la il·luminació afavoria a l’espectacle. La música també era molt repetitiva, i pel nostre gust, en algun moment massa tranquil·la. Creiem que si la música hagués sigut més animada, l’obra ens hauria agradat més i l’hauríem trobat més divertida. Ens van agradar els missatges que volien transmetre amb els àudios que van reproduir, pensem que eren molt interessants i bonics.
Volem destacar l’acte final, ja que creiem que va ser el millor de tots. Aquest era el més animat i diferent, animava al públic a aixecar-se i a acabar de gaudir de l’espectacle, creiem que va ser una bona manera d’acabar l’espectacle.
En general, l’obra no va estar malament, però veient la trajectòria del coreògraf Mario G. Saez, i altres obres d’altres anys, creiem que l’obra hagués pogut ser molt millor en els aspectes del significat i l’actitud.