Mapa de ball és un espectacle que es realitza a Olot, durant els dies 16 i 17 de gener, dirigit per Mario Sáez i de conductora Marta Móra . Cada institut assajava durant hores de música o educació física, amb un total de 36 h assajava tenint en compte els assaigs
generals. Els alumnes de l’Escola Pia, Cor de Maria, Greda i Bosc de la Coma de 2n d’ESO són els qui participen en aquest espectacle. Aquest espectacle està pensat per apropar el llenguatge del moviment i la dansa contemporània a l’alumnat jove.
El primer que ens agradaria comentar és el fet que els alumnes es veien desmotivats, aquests estaven molt quiets, molt rectes i es veia que no tenen ganes de ballar. Semblava que estiguessin passant un mal moment, és a dir, que no tenien ganes de fer aquest
projecte. Aquesta manca de ganes i desmotivació porta a fer que aquests vagin molt descoordinats entre ells, cada un anava a lu seu i l’únic que volien és acabar el ball i marxar a parlar. Això també causava una visió poc atractiva, els nois i noies sortien d’escena caminant com si anessin a passeig, de manera que aquesta vegada el mapadeball no ha estat interpretat correctament. Com que no hi ha motivació es veia molt repetitiu tot, era fa força llarg i no se sabia el que estava passant.
Un altre aspecte a comentar és el de la coreografia, amb la música i la il·luminació no estàven molt encertats, és a dir que no s’ha acabat d’entendre el missatge que volia transmetre aquesta obra. Les persones ballaven a un ritme, la música va a un altre i les
llums, tot i que van al ritme, no van ajudar a descobrir de què tractava el projecte. No va transmetre cap sensació, cosa que altres actuacions d’altres anys de mapa de ball sí que han fet. Si hagués estat una obra amb més moviment i més acció, no s’hauria fet tan pesat. Hauria estat bé que la música hagués anat canviant, de manera que cada ball tingués el seu moment, així es veuria la diferència i no es faria tan repetitiu. Tot i això, hi ha alguns alumnes que ho van donar tot, alguns nois es veien molt motivats i aquests donaven al públic el que s’esperava, donaven vida al que veiem i si tots haguessin donat el mateix hauria estat diferent perquè, tot i no saber ballar, les ganes que hi posaven marcaven tota la diferència.